28.11.09

Críticas de nuestro primer disco

MONDO SONORO

Menos mal. Menos mal que Mujeres no han perdido nada de su fresca, festiva y deslenguada reinterpretación del sixties punk subterráneo a la In The Red tras su paso por el estudio de forma oficial. Un paso que ha dado como resultado este excelente disco de debut, un trabajo que deja bien a la claras que son mucho más que un grupo de temporada o simplemente “los Black Lips de Barcelona”, sambenito que hagan lo que hagan, me temo, les seguirá mientras estén en activo. Y es que el primer disco de los barceloneses abre una vía aun virgen en nuestro país, la de ese sonido de indudable sabor sesentas conectado también con cierta sensibilidad indie, una marca que ha patentado con éxito el sello In The Red, discográfica estadounidense nombrada al principio de este reseña y no de forma gratuita. La casa de The Strange Boys, King Khan, Black Lips, Thee Oh Sees o Andre Williams, entre otros, acogería con los brazos abiertos a Mujeres después de escuchar trallazos de garage cazallero del calibre de “Blood Meridian”, “Wanna Boom”, “Reyerta o “L.A.”. Chapeau.

Xavi Sánchez Pons

http://www.msplinks.com/MDFodHRwOi8vd3d3Lm1vbmRvc29ub3JvLmNvbS9kZXRhcy9EZXRhbGxlQ3JpdGljYU9icmEvdGFiaWQvOTYvRGVmYXVsdC5hc3B4P3RpdHVsYXI9Uy90JmZlY2hhPTI0LzExLzIwMDklMjAxMTowMDowMA==



A VIVA VEU

Si el 2009 ha destacat per alguna cosa, ha estat per la definitiva superació de l'onada weird folk de fa uns anys. Per fi, Stereogum, Pitchfork, i els seus ambaixadors han deixat de posar bones notes a discos de folk experimental que, un rere l'altre, sonaven tots igual de tristos i avorrits. L'any 2009, però, també ha posat de manifest una nova tendència musical efervescent, i durant molts anys al segon pla de totes aquelles pautes que dicten l'última tendència musical d'avantguarda. El 2009 ha servit perquè els mitjans especialitzats posessin èmfasi en destacar la tasca de la nova fornada de grups que reinventaven l'esperit de la música independent més seminal. S'han recuperat adjectius tan poc tendenciosos com la baixa qualitat en les gravacions, les veus distorsionades i les línies rítmiques poc equalitzades. Mujeres en són un exemple ben clarivident. Són de casa nostra i ho fan de forma sincera i sense embuts. No se n'amaguen, i a banda d'aquells que excusen la seva inevitable afinitat sonora per bandes actuals com els Black Lips, ells n'admeten la comparativa, i nosaltres no per això els criticarem. Al contrari, en destacarem la seva qualitat i bones maneres a l'hora de treballar.

Feia temps que esperàvem el seu debut. De fet ja vam poder fer boca amb les seves aparicions en públic i una maqueta que, segons asseguren fonts ben fiables, es troba esgotadíssima. En el seu debut, Mujeres reafirmen el que ja sabíem, que el seu estil es basa en la reivindicació dels valors del rock agressiu dels seixanta, posant de manifest una inestimable creativitat a l'hora d'estructurar les cançons, combinar agressivitat i gamberrisme amb finesa pop, riffs ballables i el caràcter pròpiament reconeixible de la seva música. Al seu disc hi ha lloc pel fuzz, el rythm'n'blues, els xiscles frenètics i la cruesa vocal que acompanya acords agressius com els de "Blood Meridian", que obre el disc i que, a més, es disposa com a hit indispensable en qualsevol sessió punxadiscos de rock'n'roll. Mujeres, que a més de ser el nom del grup també és el títol del disc, es presenta com un àlbum que pren influències del passat i les adapta de forma magistral al context actual.

Les cançons són, tal com dicta la norma del rock'n'roll, curtes però intenses. D'altra banda, amb aquest disc han aconseguit una combinació clàssica en acords però d'estructura contemporània. Algunes cançons posen de manifest aquest fet, com ara "I Walked the Line", que a més de picar l'ullet a Johnny Cash al títol, fa imaginar com seria si Chuck Berry estigués tocant actualment amb els Black Lips. "Right On", que és un tema que han compost fixant-se, de ben segur, amb l'alabadíssim mestre King Khan, ens mostra els Mujeres més sentimentals, i descarreguen tota la emotivitat del disc en aquesta cançó per de seguida diluir-la en l'autèntic rock de metralladora de trossos de tema com "Reyerta", el fantàstic "Wanna Boom", o "Oh My!", que trempa de veritat.

Els Mujeres tenen bon gust, no us penseu que el resultat és casual. Només cal investigar en tot allò que rodeja la banda a través del seu blog, o fent una ullada al catàleg de la distribuidora, que gestiona algun del seus membres, així com el fanzine que escriu un d'ells i que és de lectura imprescindible si preteneu ser persones de futur. Amics, els Mujeres molen, i per més inri us volen anunciar que estaran tocant al cicle A Viva Veu el dia 17 de desembre en la clausura de la temporada setembre-desembre amb un set especial que ells mateixos han definit com Mujeres A Viva Veu Sing Christmas Songs. Si no us ho creieu mireu el calendari del seu myspace.


Arnau Sabaté

http://www.msplinks.com/MDFodHRwOi8vd3d3LmF2aXZhdmV1LmNvbS8yMDA5LzExL211amVyZXMtbXVqZXJlcy5odG1s


RUTA 66

El contexto tiene su importancia a la hora de valorar en su justa medida el debut de Mujeres. Para bien y para mal su primer disco aparece a finales de 2009 y ha sido gestado en Barcelona. Afortunadamente, su propuesta es un soplo de aire fresco en una ciudad que no abunda en bandas que tengan como referentes a 13th Floor Elevators, Billy Childish o The Monks. Desgraciadamente, sin embargo, esto no es Atlanta ni estamos en 2003, año en que Black Lips trituraron esos mismos referentes para darle una patada al underground yanqui como un huracán de frescura, irreverencia y caos. Por suerte, Mujeres, el debut de los de aquí, es mucho mejor disco que Black Lips!, el debut de los de allí. Lo es, seguramente, porque Yago, Martí, Pol y Martín han querido (y han sabido) demostrar que son algo más que los hermanos pequeños y barceloneses de Black Lips. Así, y con la complice guía de un Santi García que siempre sabe como aislar a un grupo de su contexto para extraer de él lo mejor de su esencia, Mujeres nos seducen no por su endiablada capacidad para mirar de tú a tú a bandas como Harlem, Jacuzzi Boys, NoBunny o Hunx and his Punx, sino por sus excitantes desviaciones del modelo de conducta en su día acuñado por los de Atlanta. Que "Frantic" tenga un traqueteo muy similar al de "Navajo" me importa un comino si tengo una balada tan camp como "Right On" (con ese delicioso desarrollo de guitarra y pandereta) o si, en las dos últimas canciones, me sorprenden con el rock cazallero y tabernario de "Sweat and Roses" y con ese momento Modern Lovers vs. Los Saicos titulado "Wanna Boom". Resumiendo: por jugar tan jodidamente bien con una materia prima que aquí nos encanta creo que, precisamente desde esta revista, podemos y debemos exigirles que sigan haciendo oídos sordos a los cantos de sirena de ese hype que la modernidad barcelonesa ha edificado bajo sus pies. Ellos pueden y deben. Yo confío en que no me decepcionen. Mujeres, por suerte, es la primera prueba que no lo van a hacer.

Roger Estrada. Gener 2010.


BUTXACA

S'han passat tot l'any amunt i avall tocant allà on podien o els invitaven. I la resposta sempre era la mateixa: "aquests paius són la bomba, els has de veure!". Després d'una demo (esgotadíssima), aquests quatre cineastes de Barcelona treuen un disc imperial. Incendiari. Rock'n'roll d'esperit indie i adolescent, sixties punk xuclat i mastegat en garatges amb pòsters dels Sonics, Black Lips, Kinks o Johnny Cash.

Sergi Coma. Gener 2010.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada